dimarts, 24 de novembre de 2009

"WiFi de colores": Resum de l'experiència personal de ser organitzador del PdFeu

(Aquí tenéis disponible la versión en castellano de este post)

Aquesta història va començar fa molts dies, concretament el dissabte 19 de setembre durant la celebració del PodCamp Barcelona 09.

Ja feia alguns dies que la María m'havia comentat que s'estava organitzant un Personal Democracy Forum a Europa (PdFeu), concretament a Barcelona.

Però va ser aquell dissabte que la María em va reclutar per ser un soldat més d'aquesta guerra que era organitzar un esdeveniment internacional d'aquestes característiques.

Se'n va enrecordar que havia organitzat un acte també a la Torre Agbar: el "Día W3C en España 2009". De fet, una de les persones que també va organitzar aquest acte la vaig reclutar per ser un soldat més del PdFeu: la Míriam.

Fixeu-vos que del reclutament de la María fins a l'inici del PdFeu només han passat dos mesos, dos intensos mesos.

L'organització havia començat abans de l'estiu, però no gaire abans, és a dir, bàsicament s'ha organitzat en els darrers 3, 4 mesos i, molt especialment, en el darrer mes.

Aquest darrer mes ha estat molt intens, vàries reunions per contractar el tema WiFi (amb resultat gens encoratjador); una reunió a casa de la María per coneixer-nos tots plegats (tot i que una part del grup organitzador no ens vam conèixer fins al vespre anterior de l'inici del congrés); una reunió a l'Hotel Silken el mateix dia del meu aniversari; molts xats; molts e-mails i vàries trucades per Skype, (el MarcL comentava que sense Skype ens hauríem deixat molts diners per organitzar aquest PdFeu, és evident com les noves eines aparegudes a Internet han ajudat a simplificar i abaratir dràsticament accions que abans tenien un important cost).

Però, evidentment, la darrera setmana va ser intensísima (a més a mi em va coincidir amb importants problemes familiars i, també, amb molta feina a l'Ajuntament). Cada día s'acabava igual: repassant el registre via Skype amb la María, el MarcL i la Ikuska a plena matinada; de fet, tal com va comentar la María, recordava a la famosa pel·lícula 'El día de la Marmota' donat que cada día repetíem la mateixa tasca: repassar el registre, això sí, sempre amb bon humor pel mig...

I arribem al dijous, el dia anterior al congrés quan el 'nucli dur' de l'organització ens vam hostatjar a l'Hotel Silken, centre d'operacions i on estaven hostatjats la majoria dels ponents, i bona part dels assistents, del PdFeu.

Per la tarda vam estar fent les bosses dels assistents, també vam repassar les acreditacions i vam anar, molt fugisserament, al còctel de benvinguda als assistents.

Com era habitual, aquell dia també vam anar a dormir a plena matinada després de muntar tot el necessari a la Torre Agbar i fer-hi el checking de tot el que estava previst...



El divendres 20/11/09, primer dia del congrés, ens vam aixecar d'hora, mentre esmorzàvem vam fer una darrera reunió i va començar l'espectacle...

El registre a l'Hotel Silken, a l'entrada de la Torre l'Ana i el Clément, demanar canviar la presentació que hi havia a les pantalles de plasma de l'entrada de la Torre, i a dintre tota l'Organització començava a treballar com si fos un engranatge perfecte...

Llàstima que la WiFi va començar a fallar, la gent no va seguir les recomanacions i es va connectar a tots els routers que va trobar, fins que al cap d'una estona tothom estava connectat a tots els routers, resultat: ningú podia navegar.

Aquí van començar els problemes, es van trucar els tècnics d'Agbar per comprovar que tot era correcte (per part d'Agbar), calia que vinguéssin els famosos GOAs de Telefónica per dir-nos que calia reconfigurar els 16 routers que teníem repartits per la Torre Agbar.

De seguida ja vaig adonar-me que no dinaria aquell dia :-(

Va començar una cursa per reconfigurar els routers mentre els assistents estaven dinant, es va assignar un password diferent per router, la idea era que, a l'Auditori, els assistents només s'havien de connectar a un sol router.

Es van reconfigurar els routers a temps i, també, es van imprimir un paper a cada assistent amb els passwords dels routers que li tocava...

Aquest va ser el primer moment que es va posar a prova seriosament l'organització.

Tot i que es va patir, jo el primer!, crec que ens vam sortir prou bé, l'accés WiFi es va reestablir i tot i que hi havia gent que encara es queixava, aquest ja era un problema de configuració dels portàtils que no pas dels routers.

Em vaig passar tot el dia amb el tema WiFi, reconfigurant i comprovant contínuament que tot funcionava correctament... aquest tema em va desgastar molt.

Al final d'aquest dia una persona de l'organització em va dir: "M'alegra que estiguis aquí" (o quelcom similar, no recordo la frase exacta, però sí el missatge). No vull explicar qui va ser, només ella sap qui és, tan sols comentar-li que amb aquest comentari m'he sentit més que pagat per totes les hores invertides en aquest projecte, tots els esforços invertits.

Aquest comentari em va donar les forces necessàries per acabar el divendres (i això que no vaig menjar res durant 15 hores) i encarar amb més il·lusió el dissabte.

A la nit del divendres vam repassar, amb els americans, com havia anat al dia i què calia revisar, després vam anar a sopar (només els 5 d'aquí del 'nucli dur': María, MarcL, Ikuska, Gemma i jo).

Mentre sopàvem la Ikuska va fer un repàs del que s'havia dit en la reunió amb els americans, i em va apuntar les 3 coses que m'afectaven:
  • Recordar als tècnics d'Agbar que rebotèssin els routers WiFi a primera hora.
  • Demanar a la Diana d'Agbar altaveus per les dues sales de la planta 14.
La tercera cosa que va apuntar la Ikuska fou "Wifi de colores", (es referia a tornar a fer papers - de colors - amb els passwords dels routers).

Em va encantar l'expressió "Wifi de colores".



Pensava que el dissabte seria més tranquil... però a primera hora, i quan teníem als primers assistents a punt d'entrar, vam decidir reconfigurar els routers de l'Auditori. L'objectiu era aprofitar millor la potència que teníem.

Amb l'experiència del dia anterior el canvi de passwords es va fer relativament ràpid, el problema va venir en la impressió dels nous passwords, amb els nervis vam necessitar 3 impressions fins encertar-la (després de buscar per tot l'edifici papers de colors, no entrarem en més detalls sobre com es va fer aquesta búsqueda... ;-)

La resta del dia va ser més tranquil, personalment estava destrossat, però content per com havia anat tot.

A la nit, anant cap al restaurant on havíem de sopar tots plegats anàvem al cotxe la María, la Míriam i jo. Amb les cares que fèiem, semblava més que anéssim a un enterrament...

Sort que al sopar ens vam deixar anar i vam recordar les anècdotes del PdFeu, com per exemple buscar a un ponent per concloure el congrés quan aquest està... a Londres!.

També es va riure amb els comentaris del Kim, l'únic de l'organització que ha pogut veure totes les ponències: "Go!, go!, go!...".



Com a resum, crec, sincerament, que formar part de l'organització d'aquest PdFeu ha estat una experiència molt enriquidora; no sé, potser sóc il·lús... però crec que no sóc ben bé el mateix de fa una setmana, no sé com explicar-ho, em sento una mica diferent, més segur de mi mateix, capaç d'encarar reptes importants, de fet quan se'n supera un de complicat es veuen més assequibles la resta.

També és cert que aquesta experiència m'ha desgastat (ho parlàvem fa uns minuts amb la María), necessito tornar a la vida 'normal', a la vida més tranquila, tot i que sóc plenament conscient que de en tant en tant necessito l'adrenalina pura d'aquestes experiències.

A més, el tema WiFi (els problemes que hi van haver) és, per mi, l'espina que tinc clavada, costarà superar-ho, és un tema que me'n vaig fer responsable, per això em costarà superar-ho...

I, per concloure, el que més m'ha agradat és el grup organitzador, de com hem funcionat com una màquina a ple rendiment i totalment sincronitzada superant totes les dificultats que teníem al davant, (com per exemple, canviar de ponent només 3 minuts abans de fer una ponència i a la pantalla de la sala i els noms dels ponents estaven oportunament modificats, sense que ningú hagués de donar cap ordre).

De fet, ja trobo a faltar a la resta d'organitzadors...


Enllaços relacionats:

6 comentaris:

Odilas ha dit...

Marc, en el teu escrit he trobat moltes de les respostes a per què em dedico i m'agraden tant els projectes.

De vegades, la energia que es genera quan un grup de persones treballen apasionadament per un objectiu, es quasi màgica.

Vam tenir poc temps per dir-nos coses amb calma, però vull aprofitar el teu escrit per dir-te que treballar amb tu i amb la resta del equip ha estat una experiència commovedora.
Poder dir aixó a aquestes alçades es un regal que nomes puc agraïr desde la humiltat i el respecte.

Ara després de la experiència, crec que tot aixó podria haver estat un desastre (dicen que la ignorancia es valiente ;-), pero la vostra capacitat de reacció va salvar una conferència realment complexa.

Però de tot el que dius (i coincideixen altres de l'equip amb els que he anat parlant) el que més m'agrada es un positiu impacte personal de tot plegat. Cap projecte val la pena si al final no el pots recordar com una experiència que et va ensenyar coses, que et va fer riure, emocionar-te, patir, coneixer-te una mica millor i portar-te a un lloc diferent d'on eres abans.

Crec que en aquest sentit la conferència va ser un exit, i precisament per aixó, la resta també ho va ser. Al final, sempre "son les persones".

Ara el repte es sortir d'aquest "gran hermano" en el que estem (adictivament ;-) "atrapats" compartint el buit post-traumàtic. Farem teràpia col·lectiva amb una trobada i com sempre ...riurem. Me alegraré también, de que estés allí ;-)

Gràcies i enhorabona.

Té la mà Maria - Reus ha dit...

un blog molt interessant, felicitats

MarcG ha dit...

@Té la mà Maria,

Gràcies.

Salutacions.

MarcG ha dit...

@Odilas,

Quan he llegit això del "podria haver estat un desastre" m'he recordat del "Is a disaster!" ;-)

Definitivament tot és qüestió de persones... per això tinc una sensació de felicitat (també de cansament) després del PdFeu: ha estat una experiència de persones i de com aquestes són capaces de fer pinya per superar totes les adversitats i fer-ho ràpidament.

I per cert, no t'ho havia dit: a mi també em va alegrar que estiguéssis allà ;-)

ricardespelt ha dit...

No potser d'una altra manera, darrera de les coses que funcionen hi ha gent amb il·lusió i ganes de treballar.

Felicitats Marc,

MarcG ha dit...

Gràcies Ricard,

Et puc assegurar que d'il·lusió i ganes de treballar no en faltava, d'això anem sobrats ;-)

Llàstima que no poguéssis venir els dos dies.

Salutacions.