dimecres, 11 de març de 2009

Les escoles maten la creativitat?

(Aquí tenéis disponible la versión en castellano de este post)

Reconec que aquest títol ('Les escoles maten la creativitat?') és, com a mínim, polèmic.

Però aquest és el missatge que Sir Ken Robinson promulga en un vídeo d'una presentació seva que va fer a les sessions TED del 2006, (gràcies Núria per passar-me el vídeo!).

(feu click a la imatge per veure-la més gran)

Primer comentar que Sir Ken Robinson és un expert internacional en el desenvolupament de creativitat, innovació i recursos humans. Si en voleu saber més aquí teniu més informació.

TED és l'acrònim de 'Technology, Entertainment, Design'. La part més coneguda d'aquesta organització és la conferència anual que es realitza a Monterey, Califòrnia, des de la seva creació en el 1984 per Richard Saul Wurman i Harry Marks.

L'objectiu d'aquestes conferències és oferir tendències, innovació, creativitat, ... de fet, el seu objectiu és 'spreading ideas', amb les (noves) idees millorar el món.


En el vídeo Sir Ken Robinson demostra que és un gran orador, que sap guanyar-se al públic i, a més, entretenir-lo i, a la vegada, explicar idees, conceptes molt punyents.

Aquí teniu el vídeo:



Comença parlant de la importància de l'educació, ningú no en dubta.

Però quin sentit té educar (amb el coneixement actual) als nostres fills si, amb la rapidesa actual dels canvis, no sabem ni com serà el món d'aquí a 5 anys; aquesta és una de les primeres reflexions que fa.

D'altra banda, els nens, pel simple fet de ser nens, tenen una extraordinària capacitat per innovar, per ser creatius. De fet, Sir Ken Robinson comenta que actualment la creativitat és tan important com l'alfabetització. (Aquesta és una de les afirmacions que fa en el vídeo que provoquen reflexió).

Exposa l'exemple d'una nena de 6 anys que estava a classe dibuixant a Déu. La professora li va preguntar:
  • Què estàs fent?
  • Dibuixant a Déu.
  • Però si ningú no sap com és Déu!.
  • Ho sabrà en un minut...
Aquesta enorme capacitat de creativitat que tenen els nens, unit a una bona dosi d'ingenuïtat configura un còctel molt interessant per innovar, per veure els ulls d'una altra manera... però la nostra educació (feta pels adults) els fa perdre aquesta creativitat, aquesta ingenuïtat, els 'adoctrina'.

D'altra banda Sir Ken Robinson també comenta que els nens s'arrisquen, no tenen por d'equivocar-se, proven contínuament, (és com si practiquéssin el trystorming). Aquesta és una de les qualitats que més es valoren actualment, la capacitat de 'llençar-se a la piscina', és una qualitat imprescindible per ser creatiu o, per exemple, per ser emprenedor.

Desgraciadament a mesura que aquests nens van creixent, a mesura que es van 'educant', també van perdent aquesta qualitat d'arriscar-se, es tornen més temorosos d'equivocar-se. Això és fruit del fet que estigmatitzem els errors, premiem als que no fan errors, no els que s'arrisquen.

La mainada és molt intel·ligent, de seguida capta el missatge i fa el que li demanem: no fer errors que es tradueix en no arriscar-se, no innovar, no ser creatius.

L'orador es pregunta per quin motiu en tots els sistemes educatius les matemàtiques estan per sobre, per exemple, de la dansa. Li dóna la sensació que el sistema educatiu està pensat només per crear professors universitaris. De fet, tot el sistema educatiu està pensat per arribar a la Universitat, és l'objectiu màxim.

Tanmateix, es calcula que en els propers 30 anys es graduaran més persones que les que mai s'hagin graduat en tota la història de la Universitat. Per tant, hi haurà més titulats que mai. Resultat: els títols no serviran per res, no tindran cap mena de valor. Es necessitarà un màster o un doctorat on abans necessitàvem una llicenciatura, (això em recorda a tota la polèmica que ha suscitat el Pla de Bolonya de remodelació de l'educació universitària e Europa). Sir Ken Robinson ho defineix com un procés acadèmic d'inflació.

S'ha de repensar radicalment un canvi del que entenem per intel·ligència. Aquesta és diversa, dinàmica i distintiva.

Exposa el cas de Gillian Lynne una de les coreografes més conegudes, amb més prestigi. Per exemple va idear la coreografia de Cats i The Phantom of the Opera.

Gillian Lynne no era una bona estudiant, de fet, els seus professors creien que tenia un trastorn d'aprenentatge, no podia concentrar-se, estava sempre inquieta; així que la seva mare la va decidir portar-la a un especialista quan només tenia 8 anys.

Aquest especialista va estar una bona estona escoltant el que li deia la mare de Gillian Lynne. Després va deixar la nena sola al despatx tot engegant prèviament la ràdio.

Gillian Lynne va començar a moure els peus al ritme de la música que feien a la ràdio. Sense que ho sapigués, la seva mare i l'especialista l'estaven observant.

Al cap d'una estona l'especialista li va dir a la mare: "La seva filla no està malalta, és una ballarina. Porti-la a una escola de dansa".

La seva mare va fer exactament això i Gillian Lynne va poder expressar tota la creativitat que portava dins seu. El resultat són moltíssimes produccions de teatre musical que han fet feliços a molta gent i ella s'ha fet multimilionària.

Imagineu-vos què hauria passat si l'especialista li hagués receptat un calmant i li hagués 'matat' la creativitat deixant-la tal com estava.

Sir Ken Robinson defineix la creativitat com el procés de tenir idees originals que aporten valor. Explica que l'única esperança de futur és adoptar el que ell anomena 'ecologia humana', és a dir, fa un símil comentant que els actuals sistemes educatius han minat les nostres ments de la mateixa manera que treiem minerals de la terra. Cal repensar (i reflexionar) els fonaments en què està basada l'educació, no es tracta de fer un pedaç sinó d'una revolució total. L'objectiu és educar millor als nostres fills per a que tinguin un futur més esperançador.

(La imatge que il·lustra aquest post l'he obtinguda d'aquí.)

Enllaços relacionats:

5 comentaris:

rosacobos ha dit...

Te he concedido un premio. Aunque te conozco desde hace poco, creo que prometes .... Mira aquí

http://rosacobos.wordpress.com/2009/03/15/cinco-vasos-de-limonada/

Maria Elena ha dit...

Interesantes reflexiones, gracias por la referencia y felicidades por el premio de Rosa, me ha encantado el meme, me lo apunto

MarcG ha dit...

@Rosa: Gracias por el premio, aunque no sé si me lo merezco...
La verdad es que tengo un montón de ideas para el blog, tal como dice M. Elena, ya hace tiempo que pienso en formato post.
Espero no defraudarte... y estar a la altura de tus reflexiones.

@María Elena: Gracias por pasarte por aquí... y feliz vuelta a la blogosfera.

Ricard Espelt ha dit...

Hola Marc,
Molt bon post. M'afegeixo a les felicitacions i t'afegeixo al meu reader, perquè m'interessa conèixer allò que vas publicant.
Ens seguim doncs! ;-)

MarcG ha dit...

Gràcies Ricard.

Et segueixo des de que vau crear el 'nuestracausa'.

Espero trobar més temps (no sé on!) per poder explorar més els canvis que s'haurien de produir en el món de l'educació.

De sempre m'ha preocupat molt l'educació, però ara que tinc filles en edat escolar encara em preocupa més.

Estem en contacte.