L'empresa en xarxa: l'empresa del segle XXI. Seminari FIBAlumni amb María Jesús Salido.

Molts estem notant fortament aquesta crisi econòmica, desgraciadament ja no queda gaire gent que se n'hagi quedat al marge, és una de les pitjors crisis que es coneixen.

Però és realment una crisi econòmica?, dit d'una altra manera, és només una crisi econòmica?

Som molts els que diem que aquesta crisi no és només una qüestió econòmica (com per exemple va ser la del 1993).

Aquesta és una crisi amb unes arrels molt profundes.

Certament, és una crisi econòmica, però també és una crisi de valors, una crisi de gobernança, una crisi de lideratge, una crisi d'il·lusió...

En el fons quan es tenen tantes crisis al mateix temps el que està succeïnt és que estem canviant la nostra societat.

What is #TheProject? The search for happiness...

Aquest post només està disponible en castellà:

What is #TheProject? The search for happiness...

Consultoria Artesana

En 30 minuts he quedat per dinar amb la María (Odilas)...

I m'ha arribat un tuit notificant-me de l'existència del web de Consultoría Artesana.

Tot plegat m'ha fet que recordés la primera vegada que vaig dinar amb la María, (també estava previst que s'hi apuntés l'Elena però finalment no va poder assistir-hi).

En el dinar van surgir molts temes... entre els quals un que va destacar: la consultoria artesana.

La María em va exposar la idea que tenia, estava clar que era una idea que l'havia anat formant amb el temps, no semblava una idea poc meditada.

Ella volia treballar fent projectes relacionats amb les TICs amb un alt component d'innovació i amb un nivell alt de qualitat, aquest era el seu marc d'acció.

A més, també em va parlar, entre d'altres conceptes, d'una nova forma d'organització laboral on, precisament, l'organització és mínima i efímera.

Es crea una organització per cada projecte i quan aquest mor, també mor l'organització.

Quan es comença un nou projecte es crea una nova organització que possiblement serà diferent a l'anterior, en quan a persones que la composen, rols d'aquestes persones, etc. A més, aquesta organització és mínima i gens semblant a la d'una empresa 'tradicional', es tracta més aviat d'unir a una sèrie de persones per un objectiu comú.

Així doncs, per cada projecte, el cap (diguem-ne així encara que no hi hagi cap relació jerárquica pre-establerta), busca de la seva llista de nodes els recursos més apropiats en funció del projecte que cal fer.

Té sentit.

El problema és que la legislació del món laboral no està pensada per 'empreses obertes' amb aquestes característiques.

Evidentment això implica una forma de treball en xarxa i amb l'ajut indispensable de la Xarxa (Internet), en cas contrari és molt difícil portar-ho a la pràctica.

D'altra banda, també em va comentar que volia treballar col·laborant amb altres consultors, no competint entre ells, és a dir, compartint el coneixement per ajudar a d'altres consultors. No es tracta de tenir el coneixement tancat en un calaix sinó de distribuir-lo i ajudar-se mútuament.

I em va comentar que a tot això li volia (o li volien) anomenar 'consultoria artesana'.

Els meus comentaris a aquest nom van ser els següents (i encara crec el mateix):

La primera paraula - 'consultoria' - em semblava completament encertada. Pels tipus de projectes que em va comentar la María, el que feia era aconsellar als seus clients, orientar-los i fer (o no) el que s'acabés decidint, els hi feia de consultora.

La segona paraula - 'artesana' - és la que qualifica a la primera, és la que li dóna més suc.

D'entrada, el mot 'artesà' em suggereix:

• Feina ben feta, de qualitat.
• Feina pensada per un públic minoritari, no pel públic massiu, aquest ja està servit per les indústries, l'artesà va a un públic minoritari que és exigent però que, a la vegada, sap valorar la qualitat de la feina feta.
• Normalment els artesans treballen individualment o amb equips de poques persones... però molt unides entre elles.
• A més, els artesans tenen un alt coneixement de la seva feina, no són neòfits en la matèria.
• També cal tenir present que els artesans són gent que habitualment imprimeixen caràcter a les seves obres, gaudeixen fent-les.
  

Tot això ho veig com conceptes positius i que encaixen molt bé.

Però també recordo que li vaig comentar que el mot 'artesà' normalment està associat a 'antic', quan es diu 'fer les coses artesanalment' normalment vol dir 'fer les coses com sempre s'han fet', és a dir, sense innovar, és, potser, la única crítica que hi veia al nom.

---

Han passat molts mesos des d'aquest primer dinar.

El concepte de consultoria artesana ha anat madurant, fins arribar a tenir una declaració.

Una declaració que subscric plenament donat que parla de conceptes tan interessants com:

• Treballar amb/per persones.
• Col·laborant, no competint.
• Vivint a la Xarxa.
• Imprimint caràcter.
• Diversitat, no uniformitat.
• Relació basada en la meritocràcia.
• Franquesa, no es vol enganyar a ningú.
• Simplicitat, la vida ja es prou complexa com per fer-la més difícil ;-)
• Etc.

Us recomano la lectura completa de la declaració.

Després de llegir la declaració he arribat a la conclusió que la subscric plenament, en sóc un fan ;-)


PD: A més, mitjançant el web de la Consultoría Artesana he pogut veure per primera vegada una fotografía del Santi (Vicent). ;-)

---

[Actualització del post: ]

Us afegeixo el divertit vídeo que ha fet l'Anna relacionat amb el making off de la iniciativa:



I un altre vídeo més (aquest del Manel):



I comentar que els que inicialment s'han arriscat en aquesta idea són:

• @Amblletradepal
  
• @arey
• @cumclavis
• @dreig
• @ignacionacho
• @jmbolivar
• @juleniturbe
• @lalhi
• @Odilas
• @suenosdelarazon
• @tic616
• @vigoncas
• @Yoriento.

---

Enllaços relacionats:

• Red de Consultoría Artesana.
• La declaració [Making Off].
• Habitación 109: artesanos trabajando.
• Verde que te quiero verde…
  
• Reflexiones tras las jornadas de Málaga.
• El juego de las diferencias.
• Desarrollo Organizacional: Innovación en Consultoría con Productividad Artesana.
• La conjura de l@s neci@s o crónica de la #redca.
• Identidad, prácticas y valores artesanos.
• La consultoría artesana se expande vía #redca.
• Consultoría Artesana.
  

La gent 2.0 viu en una bombolla irreal?

(Aquí tenéis disponible la versión en castellano de este post)

El dijous passat vaig tenir el plaer d'estar en una xerrada sobre l'aplicació del model 2.0 en el món empresarial.

Gràcies a la invitació de l'Elena Sanz, la María Jesús Salido i un servidor - Marc Garriga - vam intentar explicar els motius pels quals les empreses, i les persones, hem de pujar al tren 2.0.

El públic eren estudiants del Màster PDD de l'IESE, directius de diferents empreses.

Personalment va ser una experiència molt enriquidora, no només pel fet que escoltar a la María ja és tot un plaer i, a més, aprens molt, sinó també pel fet que debatint tots junts vaig 'aterrar' a la realitat.

Fa temps que estic seguint la filosofía del 'dospuntzerisme'.

En sóc un clar convençut i predicador.

Això no crec que canviï, si més no a curt termini.

Però també és cert que a la blogosfera, a Twitter, fins i tot a les trobades presencials, acabem sempre per ser més o menys els mateixos, som una gran (i a la vegada petita) família.

És un fet que m'agrada, em sento còmode... però també és cert que és irreal.

A l'estar rodejat de gent amb uns sentiments semblants pel 'dospuntzerisme' fa que acabem caient a la temptació de pensar que tota la societat és així.

Primer error!

Però és que potser no ho serà mai, creiem que els que som 2.0 estem més avançats, anem un pas per davant... però potser la veritat és que estem un pas més enrera perquè ens hem equivocat de camí.

És a dir, potser el gruix de la societat mai serà 2.0...

Al cap i a la fi tot just fa 3 anys que se'n parla del moviment 'dospuntzerisme'.

---

Avui he estat dinant amb dues grans professionals del ram de la informàtica, dues noies amb estudis universitaris d'informàtica que treballen en el sector del web.

Dues noies que són 1.0.

I que no tenen cap necessitat en ser 2.0, no li veuen cap motiu...

Les haig de convèncer?, o són elles les que m'han de convèncer a mi?

---

Sincerament, tot plegat m'ha servit per 'aterrar' i tornar a la realitat.

M'encanta la filosofia 'dospuntzerisme' però la realitat és 1.0 (per no dir 0.0).

Per tant, prenem-nos el 'dospuntzerisme' com una meta, un objectiu però sempre tocant de peus a terra.

Com ho veieu?

---

Enllaços relacionats:

• Directivos y la nueva sociedad red.
  

KickOff del projecte 'Benvingut a Barcelona'

(Aquí tenéis disponible la versión en castellano de este post)

Tal com comenta Odilas en aquest post, un KickOff d'un projecte és aquell moment del projecte en que s'explica amb detall què se n'espera d'aquest.








Segons les seves paraules, la reunió de KickOff és:

• És on ens presentem al client amb una proposta concreta i un equip consolidat.
• És la darrera oportunitat de replantejar aspectes del projecte, (si s'escau).
• És on el cap de projecte es confirma com el líder del projecte, qui coneix els objectius d'aquest, l'estratègia i el pla de projecte.
• És on es fan visibles (per tothom) els riscos del projecte i es pacten accions per minimitzar-los.
• És on, per primera vegada, l'equip del projecte i l'equip del client comencen a treballar plegats.
  

Comparteixo plenament aquests punts d'Odilas.

Tanmateix, diuen que cada projecte és un món diferent de la resta.

En el cas del KickOff del 'Benvingut a Barcelona' la reunió va coincidir bastant en el que comenta Odilas però també va haver algunes especificitats.

• És on ens presentem al client amb una proposta concreta i un equip consolidat.
• Certament, en el cas del 'Benvingut' va ser així. No obstant cal comentar el fet que el 'Benvingut' té dos impulsors (la Direcció d'Administració Electrònica de l'Ajuntament de Barcelona i la Direcció d'Atenció al Ciutadà de l'esmentat ajuntament), més 8 prestadors municipals implicats (són el que nosaltres anomenem 'clients' que no és ben bé el mateix significat del 'client' d'Odilas).
• És la darrera oportunitat de replantejar aspectes del projecte, (si s'escau).
• En el nostre cas així va ser, hi ha alguns serrells que no estan tancats al 100%, si bé són d'aspectes 'menors' que no haurien d'afectar gaire al desenvolupament del projecte.
• És on el cap de projecte es confirma com el líder del projecte, qui coneix els objectius d'aquest, l'estratègia i el pla de projecte.
• Em vaig presentar com el cap de projecte, vaig portar el pes de la reunió, explicant els objectius, riscos, pla de projecte, etc. Personalment no m'agrada dir que sóc el líder del projecte, la paraula 'líder' té algunes connotacions que no m'agraden i, a més, crec que un bon líder ha de tenir algunes característiques innates que no crec que jo tingui... prefereixo dir 'cap de projecte'.
• És on es fan visibles (per tothom) els riscos del projecte i es pacten accions per minimitzar-los.
• Aquest era un dels objectius principals que m'havia assignat per aquesta reunió de KickOff. Deixar clar quins són els principals riscos, que tothom en fos conscient ja que si tothom hi posa de la seva part hi podem guanyar molt.
• És on, per primera vegada, l'equip del projecte i l'equip del client comencen a treballar plegats.
• Un dels riscos del projecte és el poquíssim temps que tenim per implantar-ho: només 24 setmanes des de la seva adjudicació (això és el mateix que dir que només queden 20 setmanes, vacances a part). Per aquest motiu, abans del KickOff, ja vam començar a fer algunes reunions (encara que només introductòries amb alguns dels 8 prestadors municipals que hi estan implicats), és a dir, vam començar a treballar abans del KickOff per 'esgarrapar' temps d'on fos.
  

A part d'aquests aspectes que comenta Odilas, en el nostre cas, la reunió de KickOff també va servir per:

• Deixar clar qui són els impulsors del projecte: la Direcció d'Administració Electrònica de l'Ajuntament de Barcelona i la Direcció d'Atenció al Ciutadà de l'esmentat ajuntament. Això calia deixar-ho ben clar als prestadors municipals que hi estan involucrats.
• Conèixer-nos entre tots (impulsors, clients, equip de treball, gent de sistemes). Va ser una reunió amb 26 persones; són moltes. Aquest volum de persones deriva del fet de tenir tants prestadors municipals - segons la nostra terminologia: 'clients' - involucrats.
• Deixar clar que segons el projecte Barcelona 2.0, (el full de ruta que ha de guiar com han de ser els serveis que realitza l'Ajuntament de Barcelona), hem d'oferir uns serveis al ciutadà de més qualitat, amb més proactivitat, sent més propers. El 'Benvingut a Barcelona' s'emmarca clarament en aquesta política i, per tant, cal que tothom s'hi esforci per a que aquest projecte acabi bé i quan està previst.
  

Ara comença la 'vorágine de la ejecución del proyecto'...

---

Enllaços relacionats:

• Projecte 'Benvingut a Barcelona'.
  
• Un curso de Gestión de Proyectos.
• Ajuntament de Barcelona.
  

Motivació i funcionari: dues paraules antagòniques?

Tenia pensat fer un resum de les ponències que ahir vaig anar a veure al primer dia del B Digital Global Congress, però després de fer una revisió als blogs que segueixo, (els teniu apuntants a la columna de la dreta), m'he frepat (m'encanta aquesta paraula) per un post d'Odilas.

Aquest post té per títol:

"Motivar a un funcionario"

Odilas retrata magistralment (com és habitual en ella) la manca de motivació de molts funcionaris.


Porto gairebé 6 anys treballant a l'Ajuntament de Barcelona, i tot i que tinc certes responsabilitats, no formo part del personal de l'esmentat Ajuntament, els meus serveis són pagats per l'Ajuntament via una empresa externa.

Aquesta situació fa que tingui una visió de funcionari (després de 6 anys em sento més de l'Ajuntament que no pas de l'empresa que em paga el sou), però, a la vegada, mantinc una certa distància.

Aquesta distància, per bé o per mal, provoca que no em pugui 'adormir', és a dir, jo sí que tinc una clara motivació: fer bé la feina per què, en cas contrari, l'Ajuntament podria rescindir els meus serveis.

D'altra banda, en aquests 6 anys he vist de tot: gent que s'esforça cada dia per fer millor la seva feina, gent que fa la feina i prou, gent que l'has de perseguir i, amb una mica de sort, et farà alguna cosa i gent que, literalment, no fa res.

Evidentment, els dos darrers grups no són desitjables, però tot i això, són millors que no pas un cinquè grup: gent que no fa res i que dedica el temps a fer que la resta tampoc faci res. Per sort, és un grup molt reduït, pràcticament inexistent.

No em malinterpreteu, sóc un clar defensor del sector públic, crec en ell i crec que tot funcionari té algun mecanisme més o menys amagat que si l'activem el motivarem.

De fet, són molts els motius pels quals una persona es desmotiva, i, crec que s'ha de deixar clar, no és un problema únic de les administracions públiques.

Abans de treballar per l'Ajuntament vaig estar uns anys fent de consultor d'e-business per a grans empreses. En aquestes empreses, moltes multinacionals, em vaig trobar exactament el mateix problema.

El que sí que és cert, és que a les administracions públiques se'ls hi exigeix un plus que no s'exigeix a les empreses. És lògic aquest plus, donat que les administracions públiques funcionen gràcies als impostos que paguem tots; però, també és cert, sovint els ciutadans ens passem i som grollers i, sobretot, desagraïts amb els funcionaris.

Aquest és un clar motiu de desànim, en la majoria dels casos els funcionaris han de donar la cara per polítiques o per procediments que ells mateixos no hi estan a favor, però ho han de fer, és la seva feina. Però, com és lògic, no sempre la fan de gust, especialment quan reben queixes i queixes dels usuaris (alabances cap).

La meva experiència en el sector públic (Universitat Politècnica de Catalunya i Ajuntament de Barcelona) i en grans empreses (ESADE i d'altres com a proveïdor) m'han fet reflexionar el següent, (essencialment, són les mateixes conclusions que Odilas):

• És cert que no es pot motivar tal com fan en el món privat: millora de sou, millora de càrrec. De fet, sovint algú millora per treure-se'l de sobre, això encara desanima més a la resta.
• És cert que a vegades els funcionaris estan desmotivats per què fan tasques rutinàries, sense valor afegit i, el que és pitjot, sense saber el perquè. Tal com diu Odilas, potser seria bo trencar amb la política de cadena de muntatge i que cada funcionari s'encarregués d'una problemàtica de principi a fi.
• Tenir indicadors personals ajudaria a veure qui millora i, també, qui empitjora i què cal fer per 'reconduir-lo'. Tanmateix, no tinc clar que després no es fes un mal ús d'aquesta informació. Per aquest motiu no veig clar aquesta proposta.
• Efectivament un dels grans problemes és la manca de líders. Sovint tenim personal amb més o menys formació tècnica però n'hi ha pocs que siguin capaços de motivar, de fer trempar al seu equip, de saber transmetre passió per la feina.
• I també és cert que falta un projecte que cohesioni la feina de tothom. Els dirigents de les administracions públiques sempre pensen en els ciutadans (com ha de ser!) però també haurien de pensar en els treballadors, cal que sàpiguen esperonar-los.
  

Des de fa un cert temps, estic seguint el que està relacionat amb el Web 2.0. Cada cop tinc més clar que és un concepte que va més enllà del món web, és un canvi de mentalitat que, ben aplicat, podria revolucionar molts àmbits de la societat, entre ells hi tenim la relació entre els ciutadans i les administracions públiques i l'eficiència (eficàcia ja la sobreentenc) d'aquestes.

Per acabar, comentar dues coses més.

Primer dir que en totes les administracions públiques on he treballat m'he trobat amb grans professionals, hi ha un gran potencial, a vegades, tal com deia abans, només cal trobar el líder que sàpiga pulir aquests diamants.

Segon, tal com diu un company, tothom té una feina on pot rendir al 100%, una feina on estarà plenament motivat per fer-la. La feina dels departaments de recursos humans es troba aquestes feines als treballadors.

Acabo, ara sí, fent una transcripció del post d'Odilas:

"No me creo que las personas decidan la desidia a la pasión, no me creo que tantas personas estén dispuestas a PERDER 6,7,8 horas al día sin sentir nada más que el paso de tiempo. No soy estúpida (del todo) y esto ocurre y lo he visto también en empresas privadas, sobretodo en grandes corporaciones. Lo que no me creo es que no haya remedio."

Jo tampoc m'ho crec, el fet que sigui un problema que s'arrossega des de fa molt anys no vol dir que no sigui solucionable.

---

Estava redactant aquest post mentre escoltava el disc "Harvest" del Neil Young.
És un dels discos essencials per mi, em relaxa i m'evadeix de l'estrès de la vida, senzillament un dels discos que portaria a una illa deserta... Altament recomanable!.

Dan'up sense tap

El dilluns estava llegint el blog Proyectos Personas Pasiones d'Odilas, un blog molt recomanable!. (Per cert, una de les persones que també va fer preguntes en la sessió del Carlos Guadián al Centre d'Estudis Jurídics i Formació Especialitzada (CEJFE) del Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya).

Concretament estava llegint el post Sisters on Fire, un article molt tendre... (llegiu-lo!).

Però ara em vull quedar amb aquesta part del post:

'Escribo cuando me apetece, los contenidos los dicta el devenir de la vida y el estado de ánimo (ninguno de los dos fácilmente previsibles), y el tono -tan sólo filtrado por una mínima autocensura- depende de una voz íntima y profunda, que ya hace mucho tiempo renuncié a controlar o a silenciar'

Comenta això quan explica els motius que la porten a escriure en el blog.

Aquest post d'Odilas em va reflexionar... fins ara havia escrit articles relacionats amb el món de les TIC, primer eren temes de Web 2.0 (en principi aquest era l'objectiu del blog), després ho he anat ampliant a d'altres temes, especialment temes d'administració electrònica i/o temes tecnològics (com per exemple, el post comentant la guerra entre BlackBerry i iPhone).

I els temes més personals els indicava en un altre blog (el blog arròs bullit, el nom prové del fet que és un blog aburrit...).

Però, gràcies als comentaris d'Odilas, m'he llançat a escriure sobre un tema tant banal, encara que útil, com és la desaparició dels taps en els dan'up.

Tinc una nena de 2 anys i mig, sovint berena un dan'up (evidentment el format petit, el de 165 grams).

Doncs aquesta nena es queixa que ara el dan'up no té tap... (suposo que a la gent de Danone no l'importa gaire la queixa de la meva filla).

I ara no el vol!; ja li pots dir que és el mateix Dan'up de sempre, que és molt bo, que és molt sa, etc. No el vol, no té tap. (Això sí que potser preocupa més a la gent de Danone, especialment si hi ha més nens que opinen el mateix que la meva filla).

Suposo que és una qüestió de costos, reduir un tap deu significar una reducció en el preu de cost (que no en el preu de venta al públic), però suposo que hauran pensat en les possibles repercussions que aquesta absència del tap pot provocar...

Sóc una persona amb estudis tècnics (enginyeria en informàtica) però que també ha fet estudis de màrquting (concretament la Llicenciatura en Investigació i Tècniques de Mercat).

Per tant, tot i que essencialment els meus coneixements de màrqueting són teòrics, al capdevall puc afirmar que tinc coneixements en l'àmbit del màrqueting (en un sentit ampli del concepte, no només en un sentit de publicitat, com desgraciadament la majoria de la gent veu el màrqueting).

Dins d'aquests estudis, vam fer una pràctica sobre el mercat de les aigües minerals. És un mercat on queda ben clar que és molt important la marca, és a dir, el missatge que es transmet al mercat, i, també, l'envàs.

És evident que el producte en si, l'aigua, objectivament és molt difícil diferenciar-ne una d'una altra, (poca gent seria capaç de diferenciar una aigua Font Vella d'una Lanjarón en una prova cega).

D'altra banda, els mercats de l'alimentació són cada vegada més madurs, la competència cada cop és més forta i, a més, és un sector on les marques blanques - les marques dels supermercats - van esgarrepant més i més quota als fabricants 'tradicionals'.

Tot això provoca que entre un producte i el de la competència hi hagi molt poca diferència, de fet, objectivament probablement la diferència és mínima (per no dir nul·la).

Per tant, qualsevol petit detall que ens diferenciï ajudarà a retenir clients.

En alguns casos aquesta diferenciació ve pel missatge que transmet la marca (en el cas de ser una marca coneguda).

En d'altres casos la diferenciació ve pel preu, (no necessàriament ha de ser un preu baix, també pot ser un preu alt, associat tradicionalment a una millor qualitat).

I, fins i tot, en alguns casos aquesta diferenciació prové d'aspectes 'col·laterals' al producte, (com per exemple l'envàs en el cas de l'aigua Solan de Cabras).


Tornant al nostre cas, el Dan'up tenia, fins fa ben poc, un tap que ajudava a guardar el producte si aquest no era totalment consumit. Això el feia especialment útil per portar a fora de casa, excursions, etc, i, a més, per la seva simplicitat era ideal per a nens petits.

Coneixent la meva filla, el més probable és que ara vulgui un iogurt líquid amb tap, sigui de la marca que sigui, (ella no hi entén de marques, entén de dibuixos i de colors) i, des del meu punt de vista, actualment hi ha moltes marques que ofereixen iogurts de qualitat, no només Danone.

Resumint: Dan'up ha perdut una clienta.

---

Enllaços relacionats:

• Sisters on Fire.
  

---

Estava escoltant el disc 'Famous Last Words' de Supertramp mentre estava redactant aquest post.
Personalment opino que és un dels millors discos de Supertramp, tanmateix no va tenir l'èxit esperat.
És molt recomanable, especialment per a qui li agradi Supertramp i encara no conegui a fons aquest disc.


(Enllaç a la seva fitxa en el meu inventari de música)