dimecres, 20 de maig de 2009

Dinamització d'entorns virtuals: xarxes socials, comunitats de pràctica i grups de treball col·laboratiu. Primera part (de tres parts).

(Aquí tenéis disponible la versión en castellano de este post)

Aquest matí he assistit a un nou acte relacionat amb el programa Compartim del Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya (en les instal·lacions del Centre d'Estudis Jurídics i Formació Especialitzada (CEJFE)).

Concretament he anat al VI Seminari Especialitzat en Gestió del Coneixement que tenia per títol: Dinamització d'entorns virtuals: xarxes socials, comunitats de pràctica i grups de treball coll·laboratiu.

Si voleu saber què és el programa Compartim podeu consultar aquest post o anar directament al web del Programa Compartim.

L'objectiu d'aquest seminari era donar un plantejament teòric sobre com s'han de posicionar estratègicament les comunitats de pràctica en les organitzacions així com donar també tècniques (i eines) de dinamització en línia per a comunitats i per a grups de treball col·laboratiu.

El programa era el següent:
  • Com encaixar CoPs madures en organitzacions tradicionals
    Sr. Sergio Vásquez Bronfman
    Professor a l’ESCP-EAP (European School of Management)
  • Dinamització de xarxes i comunitats
    Sra. Dolors Reig Hernández
    Experta en tecnologies 2.0 i web semàntic
  • Les claus per a la dinamització eficient dels grups de treball col·laboratiu
    Sr. Cristóbal Suárez Guerrero
    Professor de la Universidad de Salamanca
Tot seguit us comento la ponència del Sergio Vásquez afegint-hi els comentaris, apunts, que he anat anotant.

En posteriors posts us faré el mateix per les ponències de la Dolors Reig i de Cristóbal Suárez.


Com encaixar CoPs madures en organitzacions tradicionals

Després de la presentació de l'acte per part del Jesús Martínez, el primer en parlar ha estat el Sergio Vásquez Bronfman, Professor a l’ESCP-EAP (European School of Management), i un dels experts a qui es va recórrer en els moments inicials del Programa Compartim.

El Sergio Vásquez ha començat explicant que les organitzacions 2.0 no existeixen, es un concepte més utòpic que real.

Per aquest motiu, enlloc d'explicar com encaixen les comunitats de pràctica (CoPs) en les organitzacions tradicionals (1.0) i les organitzacions 2.0, el seu objectiu ha estat intentar donar una base teòrica a l'encaix de les CoPs dins - només - dels entorns de les organitzacions tradicionals.

Ha començat definint què és per ell una comunitat de pràctica:


"Un grup de persones enllaçades per una pràctica comuna, recurrent i estable en el temps".

Per tant, no qualsevol grup és una comunitat de práctica, per exemple, un grup d'un projecte no és una comunitat de práctica ja que en els grups de projectes no hi ha recurrència.

Quina és la problemàtica principal?

L'encaix entre l'estructura de les comunitats de práctica (totalment desjerarquitzada, el poder està repartit; de fet, ho representa com un gràfic de nodes de connexió sense cap patró en concret), i l'estructura de l'organització tradicional (diguem-ne '1.0').

En les organitzacions 1.0 el poder el tenen uns pocs i estan profundament jerarquitzat. Les tasques estan repartides per especialitzacions i estan molt dividides i la coordinació del treball es
fa a través de processos estandaritzats.

És a dir, tot el contrari de les comunitats de pràctica (CoPs).

Això provoca que sigui enormement complicat encaixar les CoPs en les organitzacions tradicionals.

El Sergio Vásquez ha posat l'exemple de l'empresa Axiem (del grup Altran).

Aquesta empresa va decidir crear vàries CoPs en el 2001. La idea era compartir el coneixement dins de l'organització implicant en aquestes CoPs tan a consultors novells com als consultors veterans.

Quins van ser els aspectes positius d'aquesta iniciativa?
  • Bàsicament el fet, (obvi), que els consultors novells s'integraven més ràpidament en l'organització i aprenien el coneixement dels veterans de forma més ràpida, (es compartia millor el coneixement).
  • A més, el coneixement fluïa més i, per tant, no quedava limitat a uns pocs.
  • I s'aprofitava millor el temps de poca activitat que tenen els consultors quan han acabat un projecte i encara no ha començat el següent.
Quins van ser els problemes?
  • Tot i que les CoPs eren importants, els projectes tenien preferència.
  • La participació en les CoPs era poc valorada per la direcció.
  • Per tant, les activitats en les CoPs era voluntari.
És a dir, com que les CoPs eren poc valorades, els consultors havien de tenir moltes ganes per participar en una CoP, (especialment pels consultors veterans que potencialment eren els que tenien menys a guanyar amb l'ús de les CoPs).

Quina era la causa principal d'aquests problemes?

La diferencia de percepció entre els membres de les CoPs i la direcció. Aquesta necessita dades quantificables, resultats concrets, entregables resultants, etc. Conceptes que són difícils de donar en una CoP.

Quin va ser el resultat?

La organització tradicional ('1.0') es va imposar a la innovadora estructura de les CoPs.

En el cas del Programa Compartim els principals problemes en què es troben els e-moderadors són:
  • Falta d'implicació del col·lectiu. Això és ben lògic, quan hi ha una innovació, estadísticamente sempre hi ha poca gent implicada, (us recomano la lectura d'aquest post on es parla de les innovacions tecnològiques i els paradigmes socials).
  • Xoc entre la innovació i la organització tradicional, i més si es té en compte que el cas del Programa Compartim és el d'una administració pública.
  • Falta de reconeixement del treball realitzat en les CoPs per part de la direcció.
En el fons el problema és sempre el mateix: la repartició de poder.

Sergio Vásquez ens ha comentat que "per compartir coneixement s'ha d'afrontar els jocs de poder en l'organització".

A partir d'aquest punt ha comentat les arts de base per enfrontar un problema:
  • Art de la comunicació, (comunicar amb l'objectiu que tots els 'clients' d'una CoP tinguin la mateixa visió. A més també s'ha de comunicar per posar-se en el lloc dels directius i entendre que són legítimes les peticions que fan)
  • Art de la negociació, (quan no es té tot el poder - cas habitual - s'ha de negociar. Per negociar bé s'ha de dominar l'art de la política i l'art militar i centrar-se en els interessos de la CoP).
  • Art de la política, (mobilitzar a la gent, (mobilitzar no és només convocar a una reunió, s'ha de treballar molt més), buscar aliances, aïllar els enemics, arribar a compromisos, encara que hagis de renunciar a algun aspecte, de fet, el que ha comentat és que cal que tinguem una mica d'hipocresia, d'estòmac).
  • Art militar, (bàsicament es tracta de dominar la tàctica tenint en compte els recursos disponibles).
Personalment crec que aquí el Sergio Vásquez ha entrat a explicar amb massa detall aquestes arts i, especialment, a explicar per quin motiu havia inclòs l'art militar, a més quan parlava de la hipocresia en l'art de la política ha insistit massa en què mentim, en què siguem hipòcrites.

De fet, cada cop que s'encara una innovació a un sistema antic, la innovació tendeix a conquerir territori del sistema tradicional. No hi ha cap altre opció. Com és lògic, el sistema tradicional generarà resistència. Aquí tindrem el xoc.

En aquest punt el Sergio Vásquez ha posar l'exemple de l'empresa de diligències Well Fargo que va respondre a la innovació del tren resistint-s'hi i duplicant el nombre de cavalls de les diligències. Evidentment es va imposar la innovació: el tren.

Ha seguit parlant del poder:
  • El poder com capacitat de coercisió.
  • El poder com capacitat d'acció.
  • El poder no té sentit si no hi ha una relació, no hi ha poder en si.
  • De fet, es pot definir el poder com una relació desequilibrada.
  • També parla del poder com a passió, de fet, l'amor i el poder són les dues passions humanes més antigues.
Aquí el Sergio Vásquez ha 'marxat' una mica per endinsar-se en... zoologia!

Ha comentat que els mamífers comparteixen que lluiten per:
  • Aconseguir el millor lloc en la jerarquia social.
  • Controlar un territori (físic o virtual) determinat.
De fet, aquests dos aspectes són la font de la majoria de problemes de la humanitat.

I la cerca de poder està en el nostre codi genètic. Per tant, en lloc de lluitar per a que no passi això (que sabem que acabarà passant sempre), el que hem de fer és 'civilitzar-ho'.

Per tant, quan creem una CoP cal fer-se aquestes preguntes relacionades amb el poder:
  • Qui guanya o perd si la CoP és un èxit?
  • A qui no li convé que sigui un èxit? (tenint en compte, o no, la persona que ho dirigeix).
  • Coalicions a favor (i en contra) d'aquesta CoP?
  • Quina serà la tàctica?
Cal tenir en compte que les CoPs que s'acaben implementant no necessàriament són les millors, sinó les que han estat recolzades per una coalició de poder més forta.

Què s'ha après del Programa Compartim?
  • No hi ha receptes màgiques, el camí es va fent (descobrint) dia a dia.
  • S'ha de tenir molta mà esquerra i molta flexibilitat per conciliar interessos contradictoris.
  • Cal tenir el suficient poder per fer el que es vol, si no es té el poder millor no començar res.
  • Va bé tenir present el 'sistema ideal' per saber quina és la meta final (encara que no hi arribem mai).
  • Tenir capacitat d'improvització.

Aquest és el document que ha utilitzat el Sergio Vásquez per presentar la ponència, (l'he aconseguit després de llegir aquest post del Jesús Martínez):




Enllaços relacionats:



1 comentari:

MarcG ha dit...

Afegeixo el document de la presentació que va fer el Sergio Vásquez obtingut d'aquest post del Jesús Martínez.