divendres, 16 de juliol del 2010

Gestió dels idiomes en les xarxes socials per part de les administracions públiques

(Aquí tenéis disponible la versión en castellano de este post)

Fa un mes que la Generalitat de Catalunya va publicar la "Guia d'usos i estil a les xarxes socials", un excel·lent treball que intenta posar una mica de seny en com les administracions públiques han d'introduir-se en l'àmbit de les xarxes socials.

Un dels aspectes que va generar una certa controvèrsia va ser la gestió dels idiomes en el món de les xarxes socials.

D'entrada cal tenir en compte que la majoria de les xarxes socials han estat creades en països anglosaxons (bàsicament als Estats Units) on hi ha una molt baixa predisposició per a pensar, i fer, eines preparades per ser utilitzades en varis idiomes, (a part de l'anglès, of course!).

Però aquí, a Catalunya, tenim el problema de tenir dues llengües co-oficials i, a més, l'anglès per a ser l'idioma de facto de la humanitat.

Tot plegat fa que la majoria de administracions públiques catalanes hagin optat per tenir vàries versions dels seus 'webs oficials': majoritàriament en català sempre, en castellà la majoria de vegades (especialment en aquelles administracions prou grans com per poder mantenir dues versions del web) i en anglès (però no tots els continguts i, a més, especialment per tot allò relacionat amb el turisme).

Per tant, en l'àmbit dels webs sembla que aquest problema lingüístic està resolt, si més no, s'ha arribat a una solució més o menys acceptada per tothom.

Però com gestionem aquesta multilingüisme en les xarxes socials?

Com us comentava, les eines de l’àmbit de les TICs acostumen a estar pensades per a ser usades per una sola llengua, habitualment l’anglès; les xarxes socials també tenen aquest “defecte”.

Tot i que és cert que no hi ha cap problema en utilitzar altres idiomes, com per exemple el català o el castellà, sí que tenim problemes quan intentem fer ús de vàries llengües a la vegada.

Algunes organitzacions, sobretot de l’àmbit privat, han solucionat aquest problema oferint la seva presència en les xarxes socials en només un idioma, però aquesta solució no la poden aplicar – genèricament – les administracions públiques que han de realitzar la seva comunicació com a mínim en les llengües oficials – en el nostre cas en català i en castellà – i en molts casos també en anglès pel públic internacional.

En aquest document s’aporten 3 exemples de les estratègies que han seguit algunes administracions públiques en aquest sentit.

Al final del post us indico quina és, al meu entendre, l'estratègia lingüística que cal seguir.



Generalitat de Catalunya:

Com us comentava, ara fa un mes que la Generalitat va fer públic la seva Guia d’Usos i Estil a les xarxes socials de la Generalitat de Catalunya.

És un document molt interessant que marca les pautes sobre com cal que els departaments de la Generalitat han d’estar a les Xarxes homogeneïtzant procediments, comportaments i presència gràfica a les esmentades xarxes socials.

Com és lògic, en aquest document es parla també de criteris lingüístics. Per exemple s’aconsella tenir un to formal però, a la vegada, proper i fresc d’acord amb la manera de ser i d’actuar que hom té a les xarxes socials.

Evidentment, com no podia ser d’una altra manera, també indica que cal utilitzar un llenguatge no sexista, no discrimatori, neutre i fent un ordre lògic i natural en les frases.

Respecte a l’ús dels idiomes, dóna aquestes pautes:
  • En el cas dels blogs, aquests es redacten sempre en català, tot i que la plataforma de blocs corporatius (feta amb WordPress) disposa de versions en català, castellà i anglès. Per tant, el blog que es desitgi tenir-ho en varis idiomes només caldrà activar la versió corresponent. Però no es defineix cap estratègia sobre com gestionar el multilingüisme en els blogs, es tradueixen tots els posts?, només alguns en concret?, com es contesten els comentaris?, en l’idioma del comentari? Entenc que es deixa l’estratègia lingüística a l’elecció del propietari del blog.
  • En el cas de Twitter l’estratègia és clara: “Els tuits es redacten majoritàriament en català, la llengua comuna i pròpia. També se’n poden redactar en castellà i en anglès, segons el tipus de continguts de què es tracti. Pel que fa als retuits, es respectarà la llengua en què han estat escrits originàriament”. A més, només es permet un usuari de Twitter per departament, per tant, no es permet tenir un usuari per idioma i per departament.
  • El cas de Facebook és molt semblant al de Twitter, és a dir, només un usuari (en aquest cas pàgina) per departament i utilitzant majoritàriament el català, sense excloure l’ús en castellà o en anglès.
  • Pel cas de LinkedIn no s’indica res sobre l’ús d’idiomes.
  • Pel cas de YouTube tampoc s’indica res sobre l’ús d’idiomes, i això que en aquest cas caldria decidir si els vídeos tenen traducció subtitulada o no.
  • Donat que Flickr és essencialment un repositori d’imatges, les qüestions lingüístiques no són problemàtiques en aquest cas, (tot i que sí que afecta als títols i, sobretot, a les etiquetes emprades per "classificar" les imatges).
  • En el cas d’SlideShare no s’indica cap estratègia lingüística tot i que si es visita el compte genèric que té la Generalitat en aquesta xarxa veiem que algunes presentacions es tradueixen als tres idiomes (català, castellà i anglès), d’altres només estan en català i castellà o només català, és a dir, no sembla que hi hagi una estratègia clara.
Resumint, la Generalitat ha editat una guia pels seus departaments sobre com han d’usar i estar a les xarxes socials; en aquesta guia es deixa clar que només hi haurà un compte per departament i xarxa social, és a dir, no es permet tenir un compte per cada idioma.

Però no s'indica res més sobre l’estratègia lingüística, ho deixa a l’elecció de cada responsable de compte.



Museu Picasso:

El Museu Picasso és un dels nostres museus amb més presència i ús a les xarxes socials. Per tant, l’estratègia lingüística és un aspecte en el qual ja hi han invertit temps.

El Museu té establerta una comunicació trilingüe (català, castellà i anglès) en gairebé tot allò que edita o elabora, amb alguna excepció com per exemple algun dossier de premsa de tema més local.

El web (http://www.museupicasso.bcn.cat/) és trilingüe en pràcticament tots els continguts, cal tenir en compte que el 75% del públic visitant del Museu és d’origen internacional.

Tanmateix, el públic a les xarxes socials és just a l’inversa, el 75% és d’origen espanyol i el 25% restant és d’origen internacional.

Tot i que la política del Museu en aquest àmbit no és estanca i precisa, (donada la novetat d’aquest món), és força clara:
  • No s’obren perfils separats per cada llengua (en cap xarxa social).
  • En el cas del blog el 85% dels continguts es tradueixen als tres idiomes (català, castellà i anglès). No es tradueixen articles d’interès molt local o per manca de temps en alguns casos en què calia ser molt àgils. Actualment s’està preparant la migració a la nova versió de WordPress que permet una millor gestió del multilingüisme.
  • En el cas de Twitter el Museu “tuiteja” en els 3 idiomes, però no es repeteixen 3 vegades els tuits, seria molestar als seguidors i provocaria rebuig, per tant es limitaria el seu creixement. Habitualment el que es fa es “tuitejar” en l’idioma més adequat en funció del que (i a qui) s’estigui comunicant: per defecte es “tuiteja” més en anglès (pel públic internacional i pel públic de la comunitat museística), però no s’oblida del català i del castellà. En català es “tuiteja” si és d’àmbit local, i en castellà si es pretén arribar a la resta de l’Estat o a Sudamèrica. Algunes vegades també s’ha “tuitejat” en francès. Els retuits s’escriuen mantenint l’idioma del tuit.
  • A Facebook predomina l’ús del català (el que de tant en tant fa que rebem alguna comentari “qué lástima debe ser interesante pero no leo el catalán”) tot i que es va alternant i donant cabuda a les 3 llengües mirant de fer frases molt sintètiques i que no quedi una parrafada excessiva. En tot cas, des del mateix Museu, es reconeix que encara no han trobat la solució idònia en la gestió lingüística per aquesta xarxa.


Irekia:

Irekia és el portal del Govern Basc amb consonància amb el nou paradigma d'Open Government que s'està començant a implantar en diversos governs, especialment de l'àmbit anglosaxó.

La política lingüística d’aquest portal coincideix amb la institucional: bilingüe en els dos idiomes co-oficials (euskera i castellà) i, també, bona part dels continguts traduïts també a l’anglès.

La idea de tenir varis perfils (a Facebook i a Twitter) un per cada idioma es va rebutjar per “convivencia y normalización”; és a dir, separar-ho no només provoca dividir els seguidors i complica la gestió sinó que, a més, tal com se’ns apunta des d’Euskadi, no es fomenta la normalització i la convivència de les dues llengües co-oficials.



Al meu entendre, quan es decideixi una estratègia lingüística cal tenir en compte diferents aspectes:
  • Ha de prevaldre el públic al qual et dirigeixes, conèixer bé les seves característiques, no té sentit traduir-ho tot a 3 (o a 2) idiomes si realment no cal, (ara més que mai, cal fer un bon ús dels escassos recursos disponibles).
  • També cal tenir en compte les característiques de cada xarxa social, no és el mateix Twitter (missatges molt breus, com si fossin titulars) que Facebook (permet explicar-se molt més).
  • D’altra banda, i sense que això entri en contraposició en el primer punt, cal tenir en compte que les institucions catalanes tenen l’obligació de fomentar el coneixement i ús de la llengua catalana, per tant, cal comunicar-se preferentment en aquesta llengua. I no es pot acceptar mai l’argument de comunicar només en castellà donat que tots els catalans sabem castellà.
  • A més, el castellà és co-oficial a Catalunya, per tant, també cal utilitzar-lo.
  • I òbviament cal tenir ben present quins recursos disposes, les xarxes socials són adictives i, també, grans consumidores de temps, si ho tripliques encara consumirà més recursos.

La meva opinió és que cal tenir seny i no entrar en integrismes estúpids i difícils de gestionar, és a dir, al meu entendre la estratègia lingüística que cal seguir és:
  • Encara que sigui obvi, molts poques administracions ho han fet: primer cal definir una estratègia lingüística, cal que el treballador públic que gestiona la comunicació en una xarxa social sàpiga com ha de fer aquesta comunicació. Aquesta estratègia ha de tenir en compte la política lingüística que tingui la institució (tot i que segur que diferenciarà en alguns aspectes).
  • Diferenciar l’estratègia lingüística en funció del públic que tens a cada xarxa social, no és el mateix públic el que està a Facebook que el que està a LinkedIn.
  • En les administracions públiques no recomano tenir un perfil per cada idioma (tot i que hi ha organitzacions que ho fan, com per exemple – en aquest cas és una organització privada – el FCBarcelona):
    • Genera més complexitat en la gestió.
    • Divideix el volum de seguidors.
    • No fomenta la integració, la convivència i la normalització lingüística.
  • Per tant, sóc partidari de tenir només un perfil per xarxa social.
  • Donat que cal fer un ús racional dels recursos, jo diferencia entre els perfils “generalistes” (Generalitat de Catalunya, Ajuntament de Barcelona, etc) dels més concrets (Departament de Justícia, Regidoria de Medi Ambient i Habitatge, etc). Els perfils més “generalistes” són els que caldrà que es comuniquin en les llengües co-oficials i, en bona part també, en anglès; en canvi els altres perfils tindran més llibertat per fer menys traduccions.
  • En el cas de les administracions públiques catalanes, d’aquest darrer punt se’n deriva que probablement en la majoria d’usos en les xarxes socials (dels perfils no “generalistes”) s’utilitzarà de forma preferent el català, de fet, això ja està passant ara. Però no és cap error ni lesiona els drets de ningú, al meu entendre és un ús racional dels recursos per uns serveis dirigits a la ciutadania de Catalunya. De fet, l’important és saber a qui et dirigeixes, i si aquest col•lectiu majoritàriament només fa servir un idioma doncs comunica’t amb aquest idioma (sigui català, castellà, anglès o qualsevol altre idioma).
  • Com no podia ser de cap altra manera, coincideixo plenament amb les pautes que marca la Guia d’Usos i Estil a les xarxes socials de la Generalitat de Catalunya respecte el to usat en la comunicació; la formalitat, la proximitat, frescor emprades; la no discriminació per sexe, classe social, nivell econòmic, raça, etc.

En el fons, i com és habitual, només es tracta de conèixer bé l’àmbit on estàs comunicant (xarxes socials), a qui estàs comunicant, ser flexible i aplicar sentit comú, res més.

Al cap i a la fí, potser ens compliquem la vida, només cal parlar una mateixa llengua en varis idiomes... ;-)




Agraïments:


Enllaços relacionats:


Imatges:

2 comentaris:

Jordi Graells ha dit...

Gràcies, Marc, per la referència a la meva persona.

Curiosament amb això de les llengües, vivim al bell mig d’un territori delimitat per unes coordenades geogràfiques on es pot parlar “espanyol en diversos idiomes” (una imatge molt gràfica i etnocentrista :) i al mateix temps no ser capaç d’entendre la frase “hem publicat un post sobre aplicació digital” adduint desconeixement lingüístic simplement pel sol fet d’estar redactat en llengua catalana. Aquestes reaccions forassenyades són, per sort, minoritàries.

Deixa’m afegir que és més que una qüestió de saber a qui et dirigeixes. Hi ha un principi de territorialitat/de comunitat, que és el que apliquen tots els països-estat, que justifica que els països amb llengües pròpies dictin normes perquè la llengua petita, la minoritzada, no sigui engolida per la gran, l’hegemònica. Segons els sociolingüistes, aquest principi de territorialitat es complementa amb el de personalitat; és a dir, iniciada la conversa en la llengua pròpia, canviem a la de l’interlocutor quan ens dóna pistes que no ens entén. Si no, ¿quina necessitat tenim de parlar amb la llengua pròpia o comuna del país?

Si apliquéssim criteris només funcionals atenent-nos al públic objectiu de la nostra comunicació, segurament aviat no ens caldria parlar amb els nostres sistemes lingüístics específics. Ho faríem directament en anglès. No hi hauria res particular que ens caracteritzés com a comunitat. Quina pena, no? No hi ha res millor que la diversitat, la hibridació, el contacte... per fer coses noves i per al canvi. Aquest principi tan vàlid per a la innovació en tots els sectors també ho és per al fràgil ecosistema de les llengües.

Amb aquest enfocament, no ha d’estranyar que des de la Generalitat conversem normalment en català a les diferents xarxes socials. Aquesta és la política en els comptes i perfils de totes les eines i també de Twitter, i alguns tuits es fan en castellà i anglès segons el contingut de què versin (i en la llengua original en els retuits), independentment de si són comptes generalistes o de servei. És, com dius en la part final de l’apunt, una qüestió de sentit comú. Tot i que tenim reservats perfils per poder-ho fer, no hi ha pas la intenció d’emetre els tuits de la Generalitat en català, castellà i anglès en tres canals diferents. En temps de transparència, retallades i comptes clars, considerem que el cost de la trilingüització, en recursos humans i econòmics, no és justificable amb el grapat de bones eines de traducció automàtica disponibles que hi ha de franc per la Xarxa.

No hi ha una vida física i una altra de digital: l’una és complement de l’altra i s’hi perllonga. Actuem, doncs, com ho hem vingut fent fins ara, amb plena normalitat :)

MarcG ha dit...

Jordi,

És un tema de sentit comúm i d'ús racional dels (escasos) recursos disponibles.

Desgraciadament quan s'hi fica la política és quan el sentit comú desapareix...

Però això no vol dir que, si més no d'entrada, no s'intenti fer les coses amb ordre, serenitat i raonadament.

Després els aconteixements ens aniran indicant el camí...

Gràcies pel comentari.