Ahir dijous (10-set-09) estava escoltant l'acte de record de l'
Avi Macià fet al Parlament des del cotxe, (gràcies al bon embús que hi havia a la xarxa viària per sortir de Barcelona).
Recordo els discursos del presidents Maragall, Pujol i Montilla, a més del discurs de l'Ernest Benach, president del Parlament.
En aquests discursos l'Estatut i, especialment, la resolució del recurs sobre l'esmentat Estatut era una referència constant.
Fins i tot recordo al President Pujol comentar que estem en un moment '
especialment perillós per a Catalunya'.
Personalment opino que segurament té raó, no sóc ningú per contradir-lo!
Però també sempre he pensat que Catalunya ha tingut una història tant poc plàcida - per dir-ho suament - que potser ja va sent hora que treiem conclusions.
La conclusió que en trec jo és que
Catalunya serà el que vulguin els catalans, així de clar, així de senzill.
No vull caure en la demagògia, ni molt menys... sóc conscient que durant molts anys - especialment durant el Franquisme - Catalunya volia una cosa i el General Franco li donava una altra ben diferent.
Però també és cert que si no fos perquè els catalans volíem ser això, catalans, avui en dia la nostra cultura seria un reducte folclòric (com passa en tantes nacions sense estat).
Què ens tomben l'Estatut?, doncs sí realment el volem sortim massivament a manifestar-nos (pacíficament) al carrer.
Creieu que es pot anar en contra del sentiment massiu de la immensa majoria de catalans?
Sí que es pot fer, però costa més defensar la postura en contra...
Per tant, el que ens cal és estar units i ser coherents, perseverants, mantenint la dignitat d'un poble, del nostre poble.
En el cas contrari faran el que voldran de nosaltres.
Molt em temo que aquest és el veritable problema:
els catalans no estem units...
Dos apunts més relacionats amb aquesta reflexió.
El primer:
La setmana passada, mentre estava ordenant retalls de diaris va sobresortir el discurs del Jordi Nadal (catedràtic emèrit de la UB) que va pronunciar el 20/05/09 en el marc dels 450 anys del Gremi de Fabricants de Sabadell (en presència del Rei).
Os recomano la seva lectura (aquí podeu llegir el discurs sencer).
El discurs comença amb un resum de la història del Gremi de Fabricants de Sabadell; seguidament recorda que els catalans vam renunciar a aspiracions polítiques (no teníem gaire èxit en això), per centrar-se en l'aspecte econòmic, en el treball (aquí sí que vam tenir èxit):
"Riquesa i benestar material en lloc de càrrecs i honors"
D'aquí es va forjar la famosa cita: "El català, de les pedres en treu pa".
Però desgraciadament - segons apunta Jordi Nadal - creix cada vegada més l'acomodament, els conceptes com ara rigor, esforç, compromís, ambició, risc, sacrifici no són els que estan més de moda.
I això no només passa en l'esfera individual... sinó que, al meu entendre, també està passant en l'esfera col·lectiva.
No volem arriscar, no ens volem comprometre, no ambicionem!
Qué trista que és una nació sense ambició... de fet, sense ambició, tard o d'hora deixarà de ser nació.
El segon apunt (de caire més personal):
Si us enrecordeu, en el 1988 la Generalitat va voler commemorar el mil·lenari de Catalunya, (per cert, ara costa molt trobar informació a la Xarxa d'aquesta commemoració).
En aquells moments jo estava fent batxillerat.
La Delegació Comarcal de Granollers de l'Òmnium Cultural va convocar un concurs de redaccions i dibuixos sobre el tema: Mil·lenari de Catalunya.
Jo hi vaig participar encoratjat pel que en aquell moment era el meu professor d'història: Santiago Cucurella (actual director de la Fundació Universitària Martí l'Humà).
El meu escrit va quedar segon en la categoria de batxillerat... i això que vaig fer una redacció molt crítica amb l'acte.
Bàsicament em vaig queixar del folclorisme de l'acte, i del poc rigor històric.
És a dir (cito textual):
"Fa aproximadament mil anys el comte de Barcelona i, a la vegada, de Girona i Osona, en Borrell II decidí no retre acte de vassallatge al rei francés Hug Capet, fill de Lluís V.
(...)
- S'alterà radicalment a favor la vida del pagès?, ... millorà l'esperança de vida?, ... adquirí una collita de franc?, ... o potser tingué dos bous de més per celebrar l'esdeveniment?"
També vaig reflexionar si aquest acte es va crear només per contrarestar els cinc-cents aniversari de la descoberta d'Amèrica.
Amb el temps s'ha anat oblidant el Mil·lenari, ens ha perdurat alguna estàtua i, sobretot, molts carrers de pobles catalans amb aquest nom.
És a dir, deixem-nos d'aspectes superficials que, perdoneu-me, són una mica de cara a la galeria i dediquem-nos a decidir què volem ser, no tinguem por a obrir el debat!
La primera imatge és de la senyera que oneja a la torre del Castell de Sant Martí Sarroca.
La segona imatge és en Jordi Nadal, catedràtic emèrit de la UB.
La tercera imatge és el logotip d'Òmnium Cultural.
(si feu click a les imatges les podreu veure més grans)
Reflexions des de La Garriga pretén ser un tipus de posts sobre allò en què vull reflexionar, sense que sigui necessàriament relacionat amb noves tecnologies, simplement allò que em passa pel cap i vull compartir-ho.
(La fotografia és d'un fanal d'una casa modernista del carrer Banys cantonada Figueral de La Garriga)
