Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris reflexions. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris reflexions. Mostrar tots els missatges

divendres, 11 de setembre del 2009

Reflexions des de La Garriga (#3): Catalunya serà el que vulguin els catalans!

Ahir dijous (10-set-09) estava escoltant l'acte de record de l'Avi Macià fet al Parlament des del cotxe, (gràcies al bon embús que hi havia a la xarxa viària per sortir de Barcelona).

Recordo els discursos del presidents Maragall, Pujol i Montilla, a més del discurs de l'Ernest Benach, president del Parlament.

En aquests discursos l'Estatut i, especialment, la resolució del recurs sobre l'esmentat Estatut era una referència constant.

Fins i tot recordo al President Pujol comentar que estem en un moment 'especialment perillós per a Catalunya'.

Personalment opino que segurament té raó, no sóc ningú per contradir-lo!

Però també sempre he pensat que Catalunya ha tingut una història tant poc plàcida - per dir-ho suament - que potser ja va sent hora que treiem conclusions.

La conclusió que en trec jo és que Catalunya serà el que vulguin els catalans, així de clar, així de senzill.

No vull caure en la demagògia, ni molt menys... sóc conscient que durant molts anys - especialment durant el Franquisme - Catalunya volia una cosa i el General Franco li donava una altra ben diferent.

Però també és cert que si no fos perquè els catalans volíem ser això, catalans, avui en dia la nostra cultura seria un reducte folclòric (com passa en tantes nacions sense estat).

Què ens tomben l'Estatut?, doncs sí realment el volem sortim massivament a manifestar-nos (pacíficament) al carrer.

Creieu que es pot anar en contra del sentiment massiu de la immensa majoria de catalans?

Sí que es pot fer, però costa més defensar la postura en contra...

Per tant, el que ens cal és estar units i ser coherents, perseverants, mantenint la dignitat d'un poble, del nostre poble.

En el cas contrari faran el que voldran de nosaltres.

Molt em temo que aquest és el veritable problema: els catalans no estem units...



Dos apunts més relacionats amb aquesta reflexió.

El primer:

La setmana passada, mentre estava ordenant retalls de diaris va sobresortir el discurs del Jordi Nadal (catedràtic emèrit de la UB) que va pronunciar el 20/05/09 en el marc dels 450 anys del Gremi de Fabricants de Sabadell (en presència del Rei).

Os recomano la seva lectura (aquí podeu llegir el discurs sencer).

El discurs comença amb un resum de la història del Gremi de Fabricants de Sabadell; seguidament recorda que els catalans vam renunciar a aspiracions polítiques (no teníem gaire èxit en això), per centrar-se en l'aspecte econòmic, en el treball (aquí sí que vam tenir èxit):
"Riquesa i benestar material en lloc de càrrecs i honors"
D'aquí es va forjar la famosa cita: "El català, de les pedres en treu pa".

Però desgraciadament - segons apunta Jordi Nadal - creix cada vegada més l'acomodament, els conceptes com ara rigor, esforç, compromís, ambició, risc, sacrifici no són els que estan més de moda.

I això no només passa en l'esfera individual... sinó que, al meu entendre, també està passant en l'esfera col·lectiva.

No volem arriscar, no ens volem comprometre, no ambicionem!

Qué trista que és una nació sense ambició... de fet, sense ambició, tard o d'hora deixarà de ser nació.



El segon apunt (de caire més personal):

Si us enrecordeu, en el 1988 la Generalitat va voler commemorar el mil·lenari de Catalunya, (per cert, ara costa molt trobar informació a la Xarxa d'aquesta commemoració).

En aquells moments jo estava fent batxillerat.

La Delegació Comarcal de Granollers de l'Òmnium Cultural va convocar un concurs de redaccions i dibuixos sobre el tema: Mil·lenari de Catalunya.

Jo hi vaig participar encoratjat pel que en aquell moment era el meu professor d'història: Santiago Cucurella (actual director de la Fundació Universitària Martí l'Humà).

El meu escrit va quedar segon en la categoria de batxillerat... i això que vaig fer una redacció molt crítica amb l'acte.

Bàsicament em vaig queixar del folclorisme de l'acte, i del poc rigor històric.

És a dir (cito textual):
"Fa aproximadament mil anys el comte de Barcelona i, a la vegada, de Girona i Osona, en Borrell II decidí no retre acte de vassallatge al rei francés Hug Capet, fill de Lluís V.

(...)

- S'alterà radicalment a favor la vida del pagès?, ... millorà l'esperança de vida?, ... adquirí una collita de franc?, ... o potser tingué dos bous de més per celebrar l'esdeveniment?"
També vaig reflexionar si aquest acte es va crear només per contrarestar els cinc-cents aniversari de la descoberta d'Amèrica.

Amb el temps s'ha anat oblidant el Mil·lenari, ens ha perdurat alguna estàtua i, sobretot, molts carrers de pobles catalans amb aquest nom.

És a dir, deixem-nos d'aspectes superficials que, perdoneu-me, són una mica de cara a la galeria i dediquem-nos a decidir què volem ser, no tinguem por a obrir el debat!



La primera imatge és de la senyera que oneja a la torre del Castell de Sant Martí Sarroca.
La segona imatge és en Jordi Nadal, catedràtic emèrit de la UB.
La tercera imatge és el logotip d'Òmnium Cultural.

(si feu click a les imatges les podreu veure més grans)




Reflexions des de La Garriga pretén ser un tipus de posts sobre allò en què vull reflexionar, sense que sigui necessàriament relacionat amb noves tecnologies, simplement allò que em passa pel cap i vull compartir-ho.

(La fotografia és d'un fanal d'una casa modernista del carrer Banys cantonada Figueral de La Garriga)

dilluns, 31 d’agost del 2009

Reflexions des de La Garriga (#2): El turisme d'aquí: quin gran potencial que tenim!

Escric aquestes ratlles a poc més d'una hora d'acabar les vacances d'estiu.

Han estat unes vacances on he (re)descobert la riquesa turística que té Catalunya.

De fet, ja fa temps que s'està dient que cal redreçar l'oferta turística, deixar el simple 'sol-i-platja-a-baix-preu' per tal d'oferir un turisme amb un valor afegit.

És a dir, no oferir un turisme per a masses pensat en els anys 60 i 70.

El món ha canviat moltíssim, ja no podem competir en preu, i això no ho dic només pel turisme sinó per qualsevol aspecte econòmic.

Catalunya, Espanya, té suficient potencial, riquesa, talent, formació com per poder deixar enrera un passat econòmic basat en la competència en el preu baix, cal anar endavant i lluitar amb els millors, els que ofereixen valor als seus productes, valor que justifica pagar-ne un preu superior, valor que genera fidelitat, valor que proporciona seguretat econòmica, valor que produeix benestar social.

Què ens falta?, creure'ns-ho!

A més, tenir més iniciativa, (no ens enganyem, no ens arrisquem, som bastant 'apalancats', no ens volem complicar-nos la vida fent d'emprenedors...).

Ens queixem molt del que no fan les administracions públiques però no fem autocrítica: conec moltíssim gent que es queixa del que no ha fet l'Ajuntament, Generalitat, Estat... o del que ha fet (i ho ha fet malament), però poques vegades fem autoinculpacions.

Ja fa temps que a Twitter vaig comentar que l'esport rei d'aquí és la queixa cap a l'administració pública, és fàcil, gratis i sempre està de moda.


Però, encara que no ho sembli, en aquest post volia parlar de les meves darreres vacances.

Durant uns dies d'aquest mes d'agost he estat a aquesta casa de Torrelles de Foix, al Penedès.

Tal com em va definir la Gemma Urgell, el Penedès sempre ha estat una terra de pas, suposo que precisament per això mai m'hi havia quedat uns dies.


Han estat uns dies ideals, amb una magnífica casa datada del 1879 però completament restaurada (amb molt bon gust) i amb les comoditats actuals, incloent-hi WiFi.

Han estat uns dies ideals per descobrir el Penedès: ceps, raïms, bodegues, vi, castells, calor, aigua i l'escalf de la gent.

Han estat uns dies ideals per descobrir que Catalunya té molts racons, moltes zones on perdre's.

Han estat uns dies ideals per descobrir que no cal anar a l'altra part del món per gaudir d'unes bones vacances.

Han estat uns dies ideals per descobrir detalls... perquè la vida està plena de detalls, plena de matisos pels quals val la pena viure...



La primera imatge és de la senyera que oneja a la torre del Castell de Sant Martí Sarroca.
La segona imatge és de l'entrada de Ca La Laia, a Torrelles de Foix.
La tercera imatge és un camp ple de ceps (carregats de raïm) a Pacs del Penedès.

(si feu click a les imatges les podreu veure més grans)




Reflexions des de La Garriga pretén ser un tipus de posts sobre allò en què vull reflexionar, sense que sigui necessàriament relacionat amb noves tecnologies, simplement allò que em passa pel cap i vull compartir-ho.

(La fotografia és d'una xemeneia del 1912 obra de l'arquitecte Raspall, un dels arquitectes més representatius del modernisme de La Garriga, la fotografia l'he obtingut de Wikimedia Commons)

dimecres, 29 de juliol del 2009

Reflexions des de La Garriga (#1): La innovació en el vi: sacrilegi?

(Aquí tenéis disponible la versión en castellano de este post)

Avui dimarts, via Twitter, he tingut un interessant conversa - conjuntament amb @GemmaUrgell, @Odilas, @RicardEspelt i @AlexDuran_ - sobre els usos terapèutics del vi ;-)

A més ha coincidit amb l'arrancada de l'usuari @Debatdevi a Twitter.

És curiós, fa un parell de dies que volia escriure un post relacionat amb el vi, bé, per ser més exactes, volia parlar sobre la innovació en el vi.

Tot plegat ve d'algunes iniciatives de modernització del sector del vi, un exemple la trobem en el Debat de vi. Un altre exemple el tenim en els vins 100% ecològics (aquí més que innovació hauríem de parlar de tornar a les arrels ancestrals), i un tercer exemple - potser més anecdòtic - el trobem en l'ús de codis QR en l'etiquetatge del vi de la bodega Cingles Blaus (DO Montsant).

En tot cas, el que crec que és cert és que el vi sempre ha estat rodejat d'una certa aurèola de misticisme, de tradició, d'artesania, de llinatge... (només cal veure la contraetiqueta de la majoria d'ampolles de vins).

Això li dóna una categoria especial a aquest producte però, a la vegada, també és una barrera d'entrada a d'altres col·lectius de la societat.

Una anècdota personal: em vaig casar fa 6 anys; vam seleccionar tots els detalls del convit... excepte el vi, li vaig dir al maître que seleccionés un normalet, correcte.

Actualment tinc clar que ho seleccionaríem nosaltres... un viatge per Argentina i Xile em van fer obrir els ulls (i el paladar) als (bons) vins, (després he anat descobrint els d'aquí).

Aquesta anècdota em serveix per il·lustrar que hi ha molts sectors de la societat (especialment els joves) que estan allunyats del vi.

I personalment crec que aquesta aurèola del vi que comentava abans és la que provoca aquesta barrera.

Però, a la vegada, molts dels que beuen vi no entendrien aquest producte sense tot aquest 'embolcall' de tradició, de costums, que porta associat.

De fet, qualsevol innovació pot ser vista com un sacrilegi, com una blasfèmia. Aquest és un dels exemples que aporta Alessandro Baricco en el seu assaig "Los bárbaros" sobre el canvi de paradigma que està desenvolupant la societat, centrat (tot i que no exclusivament) en les noves tecnologies.

Baricco explica com els soldats americans que van participar en la Segona Guerra Mundial van tornar al seu país amb el costum de veure vi adquirit. Als USA es van trobar que no hi havia vi... fins que algú va decidir crear-ne.

Però aquest algú no tenia els costums ancestrals passats de generació en generació, tampoc no tenia el coneixement perdurat al llarg del temps... però sí que tenia clar què volia: un vi per a paladars poc exigents, de fet, éren paladars neòfits amb el vi, per tant, no tenien idees prèvies. Però, és clar, havia de ser un vi que lligués bé amb els menjars (i costums) típicament americans.

El resultat fou un vi que als nostres ulls diríem que es un vi 'resultón', 'facilet', sense poc cos, un vi molt superficial, nosaltres el despreciaríem.

Però va resultar un vi amb molt d'èxit, tant que s'exporta a tot el món.

El motiu: es va innovar pensant en l'usuari, arribant a més sectors de la població (donat que, a més, tenia un preu força assequible), i desfent-se d'aquesta aurèola que té el vi clàssic.

Baricco defineix aquest vi com un "vi sense ànima", els seus trets distintius són:
  • "El alma se pierde cuando se dirige hacia una comercialización en auge". Per tant, el bon vi ha de ser restringit?
  • "Hay una revolución tecnológica que rompe de repente con los privilegios de la casta que ostentaba la primacia del arte". Es refereix que fins que no es va inventar l'aire condicionat era impossible fer vi fora dels llocs tradicionals. Per tant, l'aire condicionat va ser tota una innovació.
  • "(...) utilizan una nueva lengua. Naturalmente más simple." Es refereix al fet que Robert M. Parker va instaurar un simple (i controvertit) sistema de puntuació dels vins; d'aquesta manera, la gent que no era molt il·lustrada podia saber en tot moment si un vi era millor que un altre simplement contrastant la puntuació de tots dos. Això va ajudar molt a popularitzar els vins, especialment als USA.
  • "La espectacularidad se convierte en un valor". Ho explica millor dient que aquest (nou) vi busca "el camino más corto y más rápido para el placer", i apunta "es como si la idea de belleza fuera sustituida por la de espectacularidad". Per tant, ha de ser un vi que entri a la primera (encara que sigui a costa de perdre matisos, regustos, profunditat...).
  • És un vi ideat i creat als USA, això també li dóna unes característiques especials pròpies dels americans.
  • I potser el més important: "Una determinada masa de gente invade un territorio al que, hasta ahora, no tenía acceso y cuando toman posiciones no se contentan con las últimas filas: es más, a menudo cambian la película y ponen la que a ellos les gusta". Es refereix al fet que el vi resultón americà ha guanyat tants adeptes que a molts llocs del món és més fàcil trobar-ne, més que no pas vins europeus, els "vins clàssics".
Tot això m'ha fet reflexionar sobre la innovació en el sector del vi.

Personalment sóc partidari de qualsevol innovació, l'immobilisme no forma part del meu diktat, per tant, no crec que innovar, obrir el vi a més sectors, aplicant noves idees, no implica que estiguem fent cap sacrilegi.

Tanmateix també és important tenir sempre present la història, el coneixement adquirit al llarg de generacions, fins i tot de segles en el cas del vi.

Suposo que la millor opció és innovar tot tenint present el coneixement adquirit.

Al cap i a la fi, si no innoves tens el perill de desaparèixer donat que la societat sí que s'està innovant contínuament.



Reflexions des de La Garriga pretén ser un tipus de posts sobre allò en què vull reflexionar, sense que sigui necessàriament relacionat amb noves tecnologies, simplement allò que em passa pel cap i vull compartir-ho.

Aprofito aquests dies de pre-vacances per començar aquesta sèrie de posts.

(La fotografia és d'una xemeneia del 1912 obra de l'arquitecte Raspall, un dels arquitectes més representatius del modernisme de La Garriga, la fotografia l'he obtingut de Wikimedia Commons)