dimecres, 21 de maig de 2008

Motivació i funcionari: dues paraules antagòniques?

Tenia pensat fer un resum de les ponències que ahir vaig anar a veure al primer dia del B Digital Global Congress, però després de fer una revisió als blogs que segueixo, (els teniu apuntants a la columna de la dreta), m'he frepat (m'encanta aquesta paraula) per un post d'Odilas.

Aquest post té per títol:

"Motivar a un funcionario"

Odilas retrata magistralment (com és habitual en ella) la manca de motivació de molts funcionaris.


Porto gairebé 6 anys treballant a l'Ajuntament de Barcelona, i tot i que tinc certes responsabilitats, no formo part del personal de l'esmentat Ajuntament, els meus serveis són pagats per l'Ajuntament via una empresa externa.

Aquesta situació fa que tingui una visió de funcionari (després de 6 anys em sento més de l'Ajuntament que no pas de l'empresa que em paga el sou), però, a la vegada, mantinc una certa distància.

Aquesta distància, per bé o per mal, provoca que no em pugui 'adormir', és a dir, jo sí que tinc una clara motivació: fer bé la feina per què, en cas contrari, l'Ajuntament podria rescindir els meus serveis.

D'altra banda, en aquests 6 anys he vist de tot: gent que s'esforça cada dia per fer millor la seva feina, gent que fa la feina i prou, gent que l'has de perseguir i, amb una mica de sort, et farà alguna cosa i gent que, literalment, no fa res.

Evidentment, els dos darrers grups no són desitjables, però tot i això, són millors que no pas un cinquè grup: gent que no fa res i que dedica el temps a fer que la resta tampoc faci res. Per sort, és un grup molt reduït, pràcticament inexistent.

No em malinterpreteu, sóc un clar defensor del sector públic, crec en ell i crec que tot funcionari té algun mecanisme més o menys amagat que si l'activem el motivarem.

De fet, són molts els motius pels quals una persona es desmotiva, i, crec que s'ha de deixar clar, no és un problema únic de les administracions públiques.

Abans de treballar per l'Ajuntament vaig estar uns anys fent de consultor d'e-business per a grans empreses. En aquestes empreses, moltes multinacionals, em vaig trobar exactament el mateix problema.

El que sí que és cert, és que a les administracions públiques se'ls hi exigeix un plus que no s'exigeix a les empreses. És lògic aquest plus, donat que les administracions públiques funcionen gràcies als impostos que paguem tots; però, també és cert, sovint els ciutadans ens passem i som grollers i, sobretot, desagraïts amb els funcionaris.

Aquest és un clar motiu de desànim, en la majoria dels casos els funcionaris han de donar la cara per polítiques o per procediments que ells mateixos no hi estan a favor, però ho han de fer, és la seva feina. Però, com és lògic, no sempre la fan de gust, especialment quan reben queixes i queixes dels usuaris (alabances cap).

La meva experiència en el sector públic (Universitat Politècnica de Catalunya i Ajuntament de Barcelona) i en grans empreses (ESADE i d'altres com a proveïdor) m'han fet reflexionar el següent, (essencialment, són les mateixes conclusions que Odilas):
  • És cert que no es pot motivar tal com fan en el món privat: millora de sou, millora de càrrec. De fet, sovint algú millora per treure-se'l de sobre, això encara desanima més a la resta.
  • És cert que a vegades els funcionaris estan desmotivats per què fan tasques rutinàries, sense valor afegit i, el que és pitjot, sense saber el perquè. Tal com diu Odilas, potser seria bo trencar amb la política de cadena de muntatge i que cada funcionari s'encarregués d'una problemàtica de principi a fi.
  • Tenir indicadors personals ajudaria a veure qui millora i, també, qui empitjora i què cal fer per 'reconduir-lo'. Tanmateix, no tinc clar que després no es fes un mal ús d'aquesta informació. Per aquest motiu no veig clar aquesta proposta.
  • Efectivament un dels grans problemes és la manca de líders. Sovint tenim personal amb més o menys formació tècnica però n'hi ha pocs que siguin capaços de motivar, de fer trempar al seu equip, de saber transmetre passió per la feina.
  • I també és cert que falta un projecte que cohesioni la feina de tothom. Els dirigents de les administracions públiques sempre pensen en els ciutadans (com ha de ser!) però també haurien de pensar en els treballadors, cal que sàpiguen esperonar-los.
Des de fa un cert temps, estic seguint el que està relacionat amb el Web 2.0. Cada cop tinc més clar que és un concepte que va més enllà del món web, és un canvi de mentalitat que, ben aplicat, podria revolucionar molts àmbits de la societat, entre ells hi tenim la relació entre els ciutadans i les administracions públiques i l'eficiència (eficàcia ja la sobreentenc) d'aquestes.

Per acabar, comentar dues coses més.

Primer dir que en totes les administracions públiques on he treballat m'he trobat amb grans professionals, hi ha un gran potencial, a vegades, tal com deia abans, només cal trobar el líder que sàpiga pulir aquests diamants.

Segon, tal com diu un company, tothom té una feina on pot rendir al 100%, una feina on estarà plenament motivat per fer-la. La feina dels departaments de recursos humans es troba aquestes feines als treballadors.

Acabo, ara sí, fent una transcripció del post d'Odilas:
"No me creo que las personas decidan la desidia a la pasión, no me creo que tantas personas estén dispuestas a PERDER 6,7,8 horas al día sin sentir nada más que el paso de tiempo. No soy estúpida (del todo) y esto ocurre y lo he visto también en empresas privadas, sobretodo en grandes corporaciones. Lo que no me creo es que no haya remedio."
Jo tampoc m'ho crec, el fet que sigui un problema que s'arrossega des de fa molt anys no vol dir que no sigui solucionable.


Estava redactant aquest post mentre escoltava el disc "Harvest" del Neil Young.
És un dels discos essencials per mi, em relaxa i m'evadeix de l'estrès de la vida, senzillament un dels discos que portaria a una illa deserta... Altament recomanable!.

1 comentari:

Odilas ha dit...

Gràcies Marcg, sou vosaltres, els he esteu "a dintre" els que millor podeu valorar la situació i donar valor als anàlisis i propostas que fem els "d'afora". El repte es de tots.
Seguim!.